Registres de Temperatura

El període sobre el fet que l'escalfament pot observar-se varia segons l'enfocament. [A En] ocasions des de la Revolució Industrial, d'altres des del començament d'[un enregistrament un escorcoll un registre] històric global de temperatura prop de 1860; o sobre el segle XX, o els 50 anys més recents.
És de ressenyar que molts gràfics emprats per mostrar l'escalfament comencen en 1970, quan comença a pujar novament la temperatura després de 36 anys de [descens declivi davallada] mitjà, encara que durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial és quan va començar l'important augment d'emissió dels gasos d'efecte hivernacle. Època aquesta que coincideix amb l'alarma per un possible enfosquiment global o [refredament refredat] global a la fi del segle XX [2]. La dècada més calorosa del passat segle XX [va anar va ser] precisament la dels anys 30.
[Als En els] últims 20.000 anys l'esdeveniment més important és el final de l'Edat de [Glaçons Gel Glaçó], fa aproximadament 12.000 anys [3]. Des d'aleshores, la temperatura ha romàs relativament estable, encara que amb diverses fluctuacions com, per exemple, el Període [de Refredament d'Enfredoriment de Refredat] Medieval o [[Petita Menuda Baixa] Pequeña] Edat del [Glaçons Gel Glaçó]. Segons l'IPCC, durant el segle XX la temperatura mitjana de l'atmosfera s'incremento entre 0,4 i 0,8 º C.
Les temperatures [a en] la troposfera inferior s'han incrementat entre 0,08 i 0,22 º C per decenni des del 1979 [sense referències]. L'augment de la temperatura no [segueix continua] una llei lineal, sinó que presenta fluctuacions [pertinents adequades degudes] a la variabilitat natural, estant la més notable d'elles el fenomen [del Niño del Nen]. Durant el mateix període les temperatures [a en] la superfície terrestre mostren un increment d'aproximadament 0,15 º C per decenni.[4]

Protocol de Kioto

El Protocol de Kioto sobre el canvi climàtic és un acord internacional que té per objecte reduir les emissions de sis gasos provocadors de l'escalfament global: diòxid de carboni (CO2), gas metà (CH4) i òxid nitrós (N2O), a més a més de tres gasos industrials fluorats: [Hidrofluorocarbonis(HFC), [Perfluorocarbonis Perfluorocarbonos] (PFC) i [Hexafluorur Hexafluoruro] de sofre (SF6), [a en] un percentatge aproximat d'un 5%, [dins dintre] del període que va des de l'any 2008 al 2012, en comparació a les emissions a l'any 1990. Per exemple, si la contaminació d'aquests gasos l'any 1990 [assolia el aconseguia el atrapava el arribava al afectava el] 100%, al terme de l'any 2012 haurà de ser del 95%. És precís [assenyalar remarcar] que això no significa que cada país hagi de reduir les seves emissions de gasos [regulars regulats] [a en] un 5%, sinó que [est aquest] és un percentatge a nivell global i, per contra, cada país obligat per Kioto té els seus propis percentatges d'emissió que ha de disminuir.
Aquest instrument es troba [dins dintre] del [marc bastiment] de la Convenció [Marco {Marc ; Bastiment ; Patró ; Mides estàndard}] de les Nacions Unides sobre [el Cambio el {Canvio ; Canvi}] Climàtic (CMNUCC), subscrita en 1992 [dins dintre] del que es va conèixer com el [Cim Cimera Cumbre] de la [Terra Tierra] de [Río {Riu ; Ric} Riu] de Janeiro. El protocol va venir a donar força vinculant [a la qual cosa pel que al que a què] en aquest aleshores no va poder fer l'UNFCCC.

L'11 de desembre de 1997 els països industrialitzats es van comprometre, [a en] la ciutat de Kioto, a executar un conjunt de [mesurades mesures mides] per reduir els gasos d'efecte hivernacle. Els governs signataris van pactar reduir [a en] un 5% de [mitja mitjana] les emissions contaminants entre 2008 i 2012, prenent com a referència els nivells de 1990. L'acord va entrar en vigor el 16 de febrer de 2005, després de la ratificació per part de Rússia el 18 de novembre de 2004.
L'objectiu principal és disminuir el canvi climàtic d'origen *antropogénico la base del qual és l'efecte hivernacle. Segons les xifres de l'ONU, es preveu que la temperatura mitjana de la superfície del planeta [augmenti afegeixi] entre 1,4 i 5,8 ºC d'aquí a 2100, a pesar que els hiverns són més freds i violents. Això es coneix com Escalfament global. «Aquests canvis repercutiran greument en l'ecosistema i [a en] les nostres economies», [assenyala remarca] la Comissió Europea sobre Kioto.
Una qüestió a tenir en compte respecte dels compromisos [a en] la reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle és que l'energia nuclear queda exclosa dels mecanismes financers [d'intercanvi de bescanvi] de tecnologia i emissions associats al Protocol de Kioto, [1] però és una de les formes de reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle [a en] cada país.[2] Així, l'IPCC en el seu quart informe, recomana l'energia nuclear com una de les tecnologies clau per a la mitigació de l'escalfament global.[3]

Es va establir que el compromís seria d'obligatori compliment quan [el ho] ratifiquessin els països industrialitzats responsables de, al menys, un 55% de les emissions de CO2. Amb la ratificació de Rússia al novembre de 2004, després d'aconseguir que la UE pagui la reconversió industrial, així com la modernització de les seves instal·lacions, de forma especial les petrolieres, el protocol en vigor.
A més a més del compliment que aquests països van fer pel que fa a l'emissió de gasos d'efecte hivernacle es va promoure també la generació d'un [desenvolupament desenrotllament creixement] sostenible, de tal manera que s'utilitzi també energies no convencionals i així disminueixi l'escalfament global.
El govern d'Estats Units va signar l'acord però no [el ho] va ratificar (ni Bill Clinton, ni George W. Bush), i en conseqüència la seva adhesió només va ser simbòlica fins l'any 2001 en el qual el govern de Bush es va retirar del protocol, segons la seva declaració, no perquè no compartís la seva idea de [fons fondària] de reduir les emissions, sinó perquè considera que l'aplicació del Protocol és ineficient i injusta en només involucrar els països industrialitzats i excloure de les restriccions a alguns dels més grans emissors de gasos en via de [desenvolupament desenrotllament creixement] (la Xina i l'Índia en particular), i això considera que perjudicaria greument l'economia dels Estats Units.

La Unió Europea, com a agent especialment actiu [a en] la concreció del Protocol, es va comprometre a reduir les seves emissions totals mitjanes durant el període 2008-2012 [a en] un 5,2% respecte de les de 1990. Malgrat tot, a cada país se li va atorgar [un marge una vora] distint d'acord amb diverses variables econòmiques i mediambientals segons [el començament el principi] de «repartiment de la càrrega», de manera que el mencionat repartiment [es va recordar es va acordar] de la següent manera la Unió Europea: Alemanya (- 21%), Àustria (- 13%), Bèlgica (- 7,5%), Dinamarca (- 21%), Itàlia (- 6,5%), [Luxemburgo Luxemburg] (- 28%), els Països Baixos (- 6%), Gran Bretanya (- 12,5%), Finlàndia (0%), [Francia França] (0%), [España Espanya] (+15%), Grècia (+25%), Irlanda (+13%), Portugal (+27%) i Suècia (+4%).
D'altra banda, [España Espanya] -que, com veiem, es va comprometre a [augmentar afegir] les seves emissions un màxim del 15% amb relació a l'any base- s'ha convertit en el país membre que menys possibilitats té de complir el pactat. En concret, l'increment de les seves emissions amb relació a 1990 durant els últims anys ha estat [com com que] [segueix continua] Ministeri de Medi Ambient [d'España d'Espanya]: 1996: 7%; 1997: 15%; 1998: 18%; 1999: 28%; 2000: 33%; 2001: 33%; 2002: 39%; 2003: 41%; 2004: 47%; 2005: 52%; 2006: 52%; 2007: 48%.

Efecte hivernacle

Per lògica, molts científics pensen que a major concentració de gasos amb efecte hivernacle es produirà major augment en la temperatura en la Terra. A partir de 1979 els científics van començar a afirmar que un augment al doble en la concentració del CO2 en l'atmosfera suposaria un escalfament mitjà de la superfície de la Terra d'entre 1,5 i 4,5 ºC.
Estudis més recents suggereixen que l'escalfament es produiria mes ràpidament sobre terra ferma que sobre els mars. Així mateix, l'escalfament es produiria amb retard respecte a l'increment en la concentració dels gasos amb efecte hivernacle. AL principi els oceans més freds tendiran a absorbir una gran part de la calor addicional retardant l'escalfament de l'atmosfera. Només quan els oceans arriben a un nivell d'equilibri amb els més alts nivells de CO2 es produirà l'escalfament final.
Com a conseqüència del retard provocat pels oceans, els científics no esperen que la temperatura global de la Terra augmente els 1.5-4.5 ºC fins fa poc prevists, encara que el nivell de CO2 puge a més del doble i s'afegeixen altres gasos amb efecte hivernacle. En l'actualitat el IPCC prediu un escalfament de 1.0-3.5 ºC per a l'any 2100. Cal recordar que la temperatura mitja de la Terra ha crescut uns 0.6ºC en els últims 130 anys .

L'augment de temperatura tindrà efectes expansius: la disminució de l’albedo a causa de la desaparició dels casquets polars provocaria que les temperatures s’elevaren encara més. Els patrons de pluja i vent, que han prevalgut per centenars i milers d'anys podrien canviar. No és possible predir amb gran seguretat el que passaria en els distints llocs, però és previsible que els deserts es facen més càlids però no més humits, el que tindria greus conseqüències en l'Orient Mitjà i en Africa on l'aigua és escassa. Hi podria haver un avançament dels deserts subtropicals, canvis en la distribució de les precipitacions, la qual cosa podria provocar inundacions, sequeres o huracans, en zones no afectades actualment per aquests fenòmens, etc

Entre un terç i la meitat de tots les glaceres del món i gran part dels casquets polars es fondrien, posant en perill les zones situades en les valls que es troben per sota de la glacera, encara que el major risc es trobaria en les grans superfícies costaneres podrien desaparèixer inundades per les aigües que ascendirien de 0,15 a 2 m, segons diferents estimacions. Cal puntualitzar que l’augment del nivell del mar estaria causat pel desglaçament del gel continental (ex: Antàrtida), ja que el desglaçament del gel flotant (ex: Àrtic) no augmentaria el nivell del mar (principi d’Arquímedes). Aquest darrer fet si que podria canviar la salinitat i densitat de les aigües marines i tratocar el funcionament de la cinta transportadora i els corrents marins.

Els costos econòmics i socials del canvi climàtic són difícils d'avaluar, però segons diveros estudis, dignes de tenir en compte, no només en els seus aspectes econòmics, que es calculen en diversos punts de percentatge del Producte Mundial Brut; sinó també en mals per a la salut humana, augment de mortalitat i destrucció d'ecosistemes.
Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), fins i tot un petit augment de temperatura pot causar un augment dramàtic de morts a causa de esdeveniments de temperatures extremes. L'expansió de malalties tals com la malària, dengue i còlera; sequeres, falta d'aigua i aliments. La IPCC ho planteja així: "El canvi climàtic amb certesa comportarà una significativa pèrdua de vides"
Atesa l'enorme complexitat dels factors que afecten al clima és molt difícil saber si aquest ascens de temperatura entra dintre de la variabilitat natural (deguda a factors naturals) o si és deguda a l'augment de l'efecte hivernacle provocat per l'activitat humana. Per a analitzar la relació entre les diverses variables i els canvis climàtics s'usen models computacionals d'una enorme complexitat. Hi ha diversos models d'aquest tipus i, encara que hi ha algunes diferències entre ells, és significatiu veure que tots ells prediuen relació directa entre increment en la temperatura mitja del planeta i augment de les concentracions de gasos amb efecte hivernacle. El problema dels models que s'utilitzen per a fer previsions del canvi climàtic és encertar amb la complexitat de factors que influeixen en la circulació atmosfèrica. Per exemple un increment de la temperatura, augmentaria l'evaporació i per tant la nuvolositat, que en part frenaria la quantitat de llum que arribaria a la Terra.

Cαиνι CℓιмαтιC..*

S'anomena canvi climàtic a la variació global del clima de la Terra. Aquests canvis es produeixen a molt diverses escales de temps i sobre tots els paràmetres climàtics, temperatura, precipitacions i nuvolositat. Els canvis climàtics són deguts a causes naturals i, en els últims segles, també a l'acció de l'ésser humà.

L'atmosfera influïx fonamentalment en el clima, si no existira, la temperatura en la Terra seria de -20ºC, però l'atmosfera es comporta de manera diferent segons la longitud d'ona de la radiació. El Sol per la seua alta temperatura emet fonamentalment a 5 microns i l'atmosfera deixa passar la radiació. La Terra té una temperatura molt menor, i remet part de la radiació però a una longitud molt més llarga, d'uns quinze microns. Així, l'atmosfera ja no és transparent. El CO₂ que està actualment en l'atmosfera, en una proporció 367 p.p.m., absorbeix esta radiació igual que el vapor d'aigua. El resultat és que l'atmosfera escalfa i torna a la terra part d'eixa energia, raó per la qual la temperatura superficial és d'uns 15ºC, i dista molt del valor d'equilibri sense atmosfera. A este fenomen se l'anomena efecte hivernacle i el CO₂ i el H₂O són els gasos responsables d'això. Gràcies a aquest efecte hivernacle podem viure. La major part de culpa de l'efecte hivernacle la fem nosaltres mateixos, els éssers vius.

Durant les últimes dècades els mesuraments en les diferents estacions meteorològiques indiquen que el planeta s'està escalfant. Els últims 10 anys han sigut els més calorosos des que es porten registres, i els científics anuncien que en el futur seran encara més calents. La majoria dels experts estan d'acord amb què els humans exerceixen un impacte directe sobre aquest procés d'escalfament, generalment conegut com a efecte hivernacle. A mesura que el planeta s'escalfa, els casquets polars es fonen. Atès que la neu té un elevat albedo torna la major part de radiació que incideix sobre ella a l'espai. La disminució dels casquets també afectarà perquè l'albedo terrestre farà que la Terra s'escalfi encara més. L'escalfament global també ocasionarà que s' evapore més aigua dels oceans. El vapor d'aigua actua com un gas hivernacle. Així, hi haurà un major escalfament. Açò produïx el que s'anomena efecte amplificador. De la mateixa manera, un augment de la nuvolositat a causa d'una major evaporació contribuirà a un augment de l'albedo. El problema és de difícil predicció ja que, com es veu, hi ha retroalimentacions positives i negatives.

Naturalment, hi ha efectes compensadors. El CO₂ juga un important paper en l'efecte hivernacle: si la temperatura és alta, s’afavoreix el seu intercanvi amb els oceans per a formar carbonats. Llavors l'efecte hivernacle decau i la temperatura també. Si la temperatura és baixa, el CO₂ s'acumula perquè no s’afavoreix la seva extracció i, així, augmenta la temperatura. El CO₂ exerceix, per tant, un paper regulador molt important.